Parlem-ne...

Aquí hi trobareu opinions diverses que per algun motiu em considerat interessants, això no vol dir que els editors del bloc haguem de compartir necessàriament allò que s'hi exposa. Per això seran sempre aportacions a títol personal i sempre aniran signades per l'autor.

_____________________________________________________________________

Podrà sobreviure la cultura popular a l'allau reglamentista de les diverses administracions ?

D'un temps ençà, els legisladors de diferents nivells; europeu, estatal, nacional i local, s'han dedicat a reglamentar un munt d'aspectes de les manifestacions públiques i privades que de retruc afecten, i molt, les manifestacions de cultura popular. Fins i tot s'han permès legislar sobre què és i que no és cultura popular (però, d'això en parlarem un altre dia ). 

Directives que compliquen fins el paroxisme l'ús de pirotècnia a les festes populars, normes de protecció civil que obliguen a fer plans d'autoprotecció que en molts casos són del tot superflus, obligació de contractar assegurances de responsabilitat civil per qualsevol activitat que es faci a la via pública, presència obligada d'una ambulància si es preveu aplegar més de cinc-centes persones... i em deixo molts altres aspectes que ara seria feixuc d'enumerar.

Tot plegat; un seguit de mesures que augmenten l'esforç econòmic i humà de qui vulgui organitzar algun esdeveniment festiu. Siguin quines siguin les motivacions que fonamenten aquesta actitud dels legisladors, el que és cert és que moltes afecten a la mateixa naturalesa de les manifestacions festives.

I, atesa aquesta situació, què estan fent els governs locals ? Doncs, en la majoria de casos, traspassar tot el pes de les noves mesures a les entitats de cultura popular. Evitar responsabilitats legals derivades de les manifestacions festives sempre que els sigui possible. O sigui, descarregar sobre les estructures més febles: les colles, les associacions... tot el pes derivat d'una legislació feta des del desconeixement i el menysteniment de les manifestacions de cultura popular.

Per aquest camí, l'espontaneïtat, la creativitat, la vitalitat, l'eufòria... seran extirpades dels nostres carrers i places. La cultura popular serà un penjoll decoratiu i poca cosa més. Bé, em sembla a mi.

Manel Ollé

23 d'octubre de 2012

Volem fer fogueres per Sant Joan !

La festa de Sant joan és, conjuntament amb el Nadal, un dels punts àlgids del calendari de festes tradicionals. És una festa ampliament celebrada per tota la societat i amb multiples facetes: balls, revetlles, coca, xampany, musclades, petards, fogueres...Són però, les FOGUERES DE SANT JOAN l'element més característic d'aquesta celebració que compartim amb tota una cultura ancestral europea (de Finlandia a Galicia, passant per Perpinyà). Alhora és també el tret de la festa més amenaçat de desaparèixer en medis urbans.

Les comunitats existeixen perquè comparteixen un extens patrimoni material i simbòlic que els és comú. La celebració integral de la festa de Sant Joan és un patrimoni cultural de la nostra societat i, com a tal, cal tractar-lo per assegurar-ne el bon estat que permeti desplegar-ne totes les seves qualitats integradores.

La Colla del Drac hem organitzat fogueres mentres ha estat possible i hem fet propostes a l'Ajuntament per poder seguir-les fent:

Cronologia

1996 - Es presenten alegacions al projecte d'obertura del carrer de Bilbao i entre altres aspectes es demana que s'hi prevegui un lloc per a fer-hi la Foguera de Sant Joan.

1997 - Es fa arribar a l'Ajuntament un proposta d'actuació genèrica per a la preservació i millora de les fogures de Sant Joan.

1999 - Es fa la sol·licitud concreta perquè en al urbanització dels Jardins de l'Arenal de llevant s'hi prevegui la construcció d'un espai pavimentat de forma adequada i que compleixi els requisits per a fer-hi la Foguera de Sant Joan. Aquesta sol·licitud anava acomapnya de moltes signatures de veïns dels voltants que així hi expressaven el seu suport.

El regidor del districte ens va informar que aquesta sol·licitud seria atesa i que el projecte de planejament ja la preveia-

2008 - El dia 31 de març de 2008, des de Serveis Personals del Districte de Sant Martí, ens van facilitar el plànol de la urbanització dels Jardins de l'Arenal de Llevant, on es preveu la creació del primer espai permanent per a l'encesa de la foguera de Sant Joan. Aquest és el resultat d'un seguit d'accions i sol·licituds que hem impulsat des de la Colla del Drac.

2010 - El Regidor del Districte, Francesc Narváez ens comnica que les obres d'urbanització dels Jardins de l'Arenal de Llevant no es duran a terme fins el 2015. I que per tant, fins llavors no hi haurà un espai per fer-hi la foguera de Sant Joan.

2011 - Al mes de març, es lliura una carta al Regidor del Districte on es reclama que s'habilitin llocs per a fer les fogueres d'enguany. Aquesta carta està signada per Coordinadora d'Entitats del Poblenou, FEM MAIG, Colla del Drac del Poble Nou, Agrupament Escolta Rakxa, Handbol Poblenou, Ateneu Popular La Flor de Maig.

2012 - Sembla ser que alguna cosa es comença a moure al Palau de la Virreina, sabem que hi ha gent que està treballant per que fer una foguera de sant Joan a Barcelona no sigui una missió impossible. Serà veritat ? 

Podrem fer fogueres per Sant Joan, enguany ?

Manel Ollé Garcia

9 de març de 2012

És la Cultura Popular un hobby ?

En l’entorn associatiu dedicat a la cultura popular, cada cop més, pots trobar persones, la majoria joves, que són d’una o dues colles de diables, ajuden a portar els gegants d’una altra colla, toquen la gralla i el timbal i segueixen la temporada castellera com si fos la “Champions Leage”, tot alhora !

Cada cop, també, hi ha més locals, amb graus diferents de vinculació amb l’administració local, on s’hi apleguen Castellers, sardanistes, bastoners, geganters, diables, puntaires... Podríem dir que venen a ser com una “casa regional catalana a Catalunya”. Especialment en poblacions on les manifestacions de la cultura popular tradicional són recreacions recents dels darrers 30 anys. Aquests equipaments estan pensats “des de dalt”, des del poder de l’Admnistració que vol endreçar-ho tot en els seus calaixets.

Tot plegat respon a una visió de la cultura popular realment empobrida. Una visió que, a partir d’una construcció historicista de la Festa, estableix com a principal objectiu que allò que creiem que es feia, es torni a fer i se segueixi fent.  Benintencionadament, espero, se suposa que el simple fet de garantir que es portaran a la pràctica els esdeveniments que creiem històricament justificats ja generarà els valors positius que, sens dubte, es capaç de generar una cultura popular viva i arrelada. Però, no és pas així.

El contrapunt a aquestes experiències el podríem trobar, per exemple, en l’Associació Les Anelles de la Flama de Valls, una iniciativa del món associatiu que ha sabut crear un instrument per moure tota una vila. Sense renunciar a una mirada a les arrels.

De bones intencions l’infern n’és empedrat...

El fet de voler agrupar sota un mateix sostre a tantes colles de cultura popular com sigui possible respon a una visió de la cultura popular ja molt empobrida. El resultat és que les colles de cultura popular són extirpades del teixit social comú al que pertanyen per passar a ser un “sector” cultural, al que cal atendre “in vitro”. Aquest fet provoca que es tallin les relacions socials de proximitat, basades en la territorialitat, que servien per accedir a formar part d’alguna d’aquestes colles i es canviïn per relacions d’afinititat de gustos o sensibilitats lligades a experiències personals.

A partir d’aquí, a que les manifestacions de cultura popular esdevinguin una cosa que només atanyi a una part de la població i sigui percebuda per la resta com  passatemps d’alguns,  ja només hi ha un pas.

Aquesta tendència de fer “cases regionals catalanes a Catalunya” té un altre efecte pervers; sembla que el més desitjable és que hi hagi de a tot, si pot ser: gegants, drac, diables, castellers, sardanistes, esbart dansaire, bastoners, puntaires, coral, trabucaires... Terrible !

Que tot siguin manifestacions de la cultura popular catalana, totes elles compartides amb moltes de les cultures europees, per cert, no vol dir que hi hagi d’haver-hi de tot a tot arreu.  Si la cultura popular és viva, serà el resultat de la capacitat del poble que la protagonitza per a autointerpretar-se, i si és així, no pot ser clònica la d’un lloc al d’un altre, prescindint de l’entorn social, cultural i econòmic. Aquest fet també porta a un empobriment de la cultura popular.

En definitiva, s’han implantat unes dinàmiques que amb la voluntat de promoure la cultura popular fan l’efecte contrari. Estem posant en risc els efectes positius que sempre hem cercat en la cultura popular: la creació d’identitat col·lectiva, la cohesió social, la creativitat del poble, l’enriquiment de les relacions socials i culturals,.. Potser mai ha sigut així però, hi va haver un temps en que crèiem que era possible i necessari. Potser només és que anem cap a on empeny la història que ens ha tocat viure però, jo crec que som aquí per canviar-la.

Manel Ollé

Març de 2013

Fossilització de la Cultura popular: perill de mort.

Partim de la idea que la "Cultura Popular" ha de ser viva i, per tant, canviant. Si no és així, no és "Cultura Popular" és una altra cosa, pot ser tradició, protocol institucional, litúrgia... Que, fins i tot, pot tenir un arrelament popular però, que ja haurà perdut tot el potencial creatiu que la Cultura Popular portà implícit.

Aquest potencial creatiu de la Cultura Popular prové justament del fet de saber que no s'és deutor de res, només de "nosaltres" mateixos. Prové de la certesa que podem fer ús de tot allò que tenim a l'abast per a crear alguna cosa nova, que s'adapti a les necessitats, i a les possibilitats, de la comunitat que la genera i aquesta actitud portarà de segur a la innovació, a la hibridació... que mantindrà viva la Cultura Popular. En aquesta hibridació segur que hi trobaran, també, el seu lloc rituals manllevats de "manifestacions festives oficials" ja que formalment responen a llenguatges que són comprensibles per a tothom però, se'ls donaran nous significats i noves finalitats. I, alhora, hi podrem trobar elements que poden provenir de la Cultura de Masses o de propostes artístiques experimentals. I, naturalment, hi trobarem els elements d'altres manifestacions de la nostra Cultura Popular, ja que són els que tenim més a l'abast.

El cas del Correfoc i la imatgeria festiva.

L'expressió "Cultura Popular" pot abastar un ventall tant ampli d'activitats que cal acotar-la per poder-hi reflexionar. Parlem doncs, d'un cas que pot il·lustrar el plantejament d'aquesta reflexió: els Correfocs, els Dracs i altres bèsties fantàstiques, les cercaviles, els gegants, els capgrossos...

Des de 1980 ençà Catalunya ha reinventat els usos, significats i estètica de la seva imatgeria festiva i de les manifestacions festives que l'envolten i li donen vida. La clau de volta va ser la invenció del Correfoc, l'any 1980 ( disputada, o compartida entre Barcelona i Reus ).

La invenció del correfoc com a manifestació festiva amb sentit propi i autònoma d'altres manifestacions, va aportar tanta energia a la "Cultura Popular" que de fet encara, d'alguna manera, vivim d'aquell impuls creatiu.

La invenció del Correfoc va ser possible gràcies a la confluència en un mateix moment de moltes circumstàncies:

- L'embranzida de les manifestacions culturals populars al carrer, que venien a cavall de la democràcia acabada d'estrenar ( el 1979 hi havia hagut les primeres eleccions municipals ).

- L'ús d'elements de la imatgeria festiva en les representacions de teatre de carrer. No podem deixar d'esmentar Els Comediants amb els seus espectacles com Dimonis, Sol Solet i la Fira del Teatre al Carrer de Tarrega !

- Un moviment filo-folclorista d'entitats i particulars, que venia de molt enrere, i que  tenia com a referent els treballs de Joan Amades.

- L'existència d'un moviment ( un conjunt d'actituds ) ampli i transversal que era hereu dels diversos moviments pels drets socials, que incorporava la contestació al model capitalista, i que tenia elements de la contracultura hereva dels hippies... aquest conjunt d'actituds culturals, socials, polítiques, personals... estaven transformant tota la societat i posava en valor tot allò que fos "popular".

- La influència de "capital" que exercia Barcelona sobre Catalunya i que servia també d'exemple per a la resta de Països Catalans. El 1980, una proposta feta des de l'Ajuntament, que en un principi no passava de ser una mostra de Dracs que havia d'aplegar unes cinquanta figures, acaba esdevenint, per la força dels fets, una nova manifestació festiva amb caràcter propi:

Unes colles amb figures "tradicionals" van declinar la invitació de l'Ajuntament de Barcelona a participar a les Festes de La Mercè i van deixar pas a una proposta que ja avançava els trets principals del "Correfoc": la "Mostra de Dracs i Diables" del 1979. Un cop al carrer, la cercavila en marxa per la Rambles de Barcelona, una colla de "peluts" ( sic Bienve Moya ) va començar a saltar i ballar sota les espurnes. La Guàrdia Urbana va demanar als responsables municipals de l'acte què calia fer. En aquell moment, es va decidir deixar fer: l'any vinent, 1980, ja es parlava de "Correfoc" !

Així fou possible convertir unes figures que tot just acabaven de sortir de la sacristies o dels sotaescala de les "Casas Consistoriales" dels ajuntaments franquistes en una manifestació festiva que va arrelar arreu del territori i en totes les capes socials.

Els anys 80, l'eclosió de figures i associacions

A partir d'aquí comencen a néixer noves colles amb noves figures, amb nous tipus de bèstia, amb noves formes d’organització deslligades del poder...  La imatgeria festiva està totalment en mans del moviment associatiu i arrela en les capes populars sense connexió amb el poder.

La creació de colles de diables i de dracs als barris de Barcelona, a les ciutats i viles del Barcelonès i de les comarques properes; Baix Llobregat, Els Vallesos, l'Anoia... van tenir referents estètics i temàtics molt eclèctics. Beuen alhora, de les formes tradicionals dels balls de diables i del bestiari tradicional, però, també de la l'estètica pseudo-mítica de la literatura fantàstica com "El Senyor dels anells", que fou traduïda al català per Francesc Parcerisas justament entre 1986 i 1988, i per descomptat, de l'estètica "marca Comediants", a més d'influències d'àmbit local a les que es dona el valor de senya d'identitat.

Tot plegat fa que les figures ( Dracs, gegants, nans... )  ja no se cenyeixen als tipus clàssics. Es creen senglars, porcs, mamuts, molls, galls, gallines...  Pensats ja expressament per a correfocs i gegants pensats per a les cercaviles d'animació ( tiren aigua, donen cops amb les mans que els voleien... )

Entre les associacions i persones que compartien aquest moment de màxima creativitat i ebullició però, tot i que crec que no m'equivoco si dic que responien a objectius semblants: crear el teixit social que donava personalitat a barris i pobles, a partir de reforçar el sentiment de pertinença,  ja existien dues actituds diferents, que serien les dues forces de tensió de tot el fenomen en la dècada del 1990 i fins avui:

- Els recuperacionistes, que a partir d'estudis de diversos folkloristes, i tenint com  a referent de fons la feina de Joan Amades, volen "recuperar" aquelles manifestacions festives "tradicionals" que creuen que es duien a terme a les seves viles i ciutats, fa cent, dos-cents o tres-cents anys... ( o més ). En aquest pol també hi podem comptar aquelles colles centenàries que volen  mantenir la "genuïnitat" de les seves actuacions.

- Els innovadors tradicionals, que a partir de formes festives actuals, passades, mítiques o no, i a partir de tècniques apreses de les arts escèniques, inventen festes, figures i formes de posar-les en escena. Probablement, el millor exponent seria "L'Aquelarre de Cervera" on a partir de l'argument d'una festa inventada l'any 1978, cada any es renova la posada en escena a partir d'una direcció escènica amb criteris teatrals. És molt il·lustratiu llegir el web: http://www.aquelarre.cat/historia.php

Els Protocols

Aquesta tensió va començar a tenir conseqüències ja a finals dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat ( ara fa 23 anys, més o menys ).

Van començar a sortir iniciatives que intentaven fixar les manifestacions festives, es comencen a implantar els "Protocols". És significativa l'argumentació de la necessitat de fixar de forma oficial els esdeveniments festius de la celebració de Santa Tecla a Tarragona:

L’any 1989, davant la preocupació existent sobre el creixement de les agrupacions que participaven en les festes grans de la ciutat, va sorgir la necessitat d’elaborar un document regulador anomenat “Pel manteniment de la genuïnitat de Santa Tecla”. Després de treballar sobre aquest document, la proposta de Protocol redactada per la Comissió Assessora sobre el Seguici Popular fou aprovada per unanimitat pel Consell Plenari de l’ajuntament el 19 de juliol de 1991. Aquest protocol va ser ampliat amb la suma d’acords de la darrera dècada del segle XX i el text definitiu aprovat per la Comissió en la seva sessió del dia 16 d’agost del 2000.

El 2 de novembre de 1989 les entitats i els col·lectius del Seguici Popular de la ciutat de Tarragona van presentar en el Registre General de l’ajuntament de la ciutat de Tarragona el manifest que va iniciar tot el procés per arribar a la confecció del protocol. El manifest, que duia el títol “Pel manteniment de la genuïnitat de Santa Tecla”, constatava la preocupació existent entre les entitats festives sobre el creixement de les agrupacions que participaven en les festes grans de la ciutat i incidia molt especialment en el respecte total a una celebració que arrenca del segle XIV.

Font: http://www.tarragona.cat/lajuntament/conselleries/cultura/festes-i-cultura-popular/santa-tecla/seguici/organitzacio-del-seguici

Aprofito per constatar que a l'any 2000, quan s'aprova el text definitiu s'hi incorpora sense cap recança el correfoc ( que no és del S. XIV, segur ! ) però que, amb només 20 anys de vida, ja és percebut com plenament tradicional ( ves per on! ).

A Barcelona...

L'Any 2009 s'elabora el text definitiu del que serà el Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona. Aquí la intenció encara és més ambiciosa: no n'hi ha prou en fixar una celebració en concret, es vol abastar tot el calendari festiu ( no s'hi posen per poc aquests ! ). Després de diverses revisions, el 2013 es publica el text íntegre, podeu veure'l a: http://casesdelafesta.bcn.cat/sites/default/files/protocol_festiud.pdf

Aquestes iniciatives tenen una intenció inequívoca: inventariar i fixar unes celebracions que es volen que siguin reconegudes per als estaments oficials com les genuïnes de la població. I aquí és on comença la fossilització de la cultura popular.

Un cop establertes quines són les celebracions genuïnes i quines les formes genuïnes de dur-les a terme, els mateixos "protocols" estableixen comissions de seguiment i altres procediments per vigilar l'aplicació dels  textos aprovats i la genuïnitat dels canvis que potser caldrà fer-hi més endavant. Aquest plantejament fa que a les persones o als col·lectius que vulguin participar en alguna de les manifestacions incloses en els "protocols" només se'ls demanarà la seva adhesió a allò que uns altres van establir en el seu moment i es desestimarà, o se'ls posarà molt difícil, que puguin fer-hi aportacions innovadores, i molt menys si són trencadores.

No cal ni pensar com ho tindrà de difícil qui vulgui inventar o mantenir alguna manifestació festiva que no hagi estat recollida en els "protocols" i més quan, cada cop més, l'àmbit legal que s'aplica a les activitats recreatives al carrer és cada cop més exigent: permisos, plans d'autoprotecció, assegurances, serveis preventius ( ambulàncies, bombers, controladors d'accés, etc. ) tot això, fora del paraigües del poder, es fa molt difícil de poder assumir.

El perill d'acabar en un museu

La fossilització d'un esser viu implica la seva mort. Amb el pas del temps allò que havia estat matèria orgànica viva esdevé pedra. Es manté la forma d'allò que havia estat però, ja no té cap futur més enllà de l'oblit entre capes geològiques o la contemplació del públic en un museu.

Cal vigilar, ja que un procés semblant pot ser el que s'acabi imposant en algunes manifestacions del que va ser la "Cultura Popular" ara fa trenta anys. "De bones intencions, l'infern n'és empedrat"...

La Cultura Popular ha de poder ser petita, fràgil, canviant, renovadora. La Cultura Popular s'ha de poder fer gran sense aprovacions del Ple Municipal, ni resolucions de comissions, ni estudis etnogràfics. Els estudis etnogràfics els podrà fer qui en tingui ganes, d'aquí tres-cents anys, si avui nosaltres som capaços de mantenir viu aquest patrimoni efímer que ens vam saber crear a partir de la necessitat d'existir.

No crec que les institucions puguin estar a l'alçada d'aquestes necessitats, la seva lògica és una altra. Per això, cal seguir creant, inventant, copiant si cal, adaptant... malgrat tot.

 Manel Ollé Garcia

Barcelona, 22 d'agost de 2013